LA GÀBIA

 

LA GÀBIA                                         ESTEL SOLE

 Et recordo callat i pacient, 

 treballant la terra amb l’aixada,

 traient les males herbes,

 regant les maduixeres

 i el tomàquets a punt de madurar.

 Pel pare sé que havies estat mecànic, 

 pres d’un camp de concentració

 i home de poques paraules. 

 Antítesi i amor de l’àvia

 Et recordo dinant sota la porxada de branques.

 Et servies aigua i pa i, amb un fil de veu, 

 demanaves que t’apropéssim el vi

 mente l’avia renegava:

-Parla més fort, que no et semtim.

-Vull vi—deies. 

 I tornaves a tancar-te dins la teva gàbia. 

 Dos petons de benvinguda

 quan arribàvem els divendres a la tarda

 i dos més de comiat

 quan marxàvem els diumenges. 

 Amb les mànigues arromangades

 i les espardenyes blaves,

 t’anaves fent petit i llunyà 

 quan el cotxe arrencava 

 i jo girava la mirada enrere

 per salvar el record

 d’aquel quedar-se plantat al costat de la porta, 

 d’aquella solitud tan salvatge.

 Aviat de n’aniràs i ja no em queda temps 

 per a trobar la clau de la gàbia, 

 l’entrada del teu amagatall. 

 Tants silencis 

 que no hem sabut compartir mai. 

 Ara que et veig fer un gran esforç 

 per passar les pàgines

 i caminar com els cargols,

 t’imagino acariciant-me els cabells

 i fent-me trotar damunt les espatlles. 

 I et dic, saben que ja no em sents:

 no saps quantes vegades he desitjat 

 que fos veritat aquesta imatge