UN VELL

 

UN VELL                                  KAVAFIS

 

 

Al cafè sorollós, a dins, hi seu un vell
amb el cap cot damunt la taula. Davant d’ell
té el diari, i ningú no li fa companyia.

Sent el menyspreu que inspira el seu cos envilit
i pensa, al cap dels anys, que a penes ha gaudit
de quan tenia enginy, bellesa i vigoria.

Ja ho sap, que s’ha fet vell; prou que ho nota i que ho veu.
I és com si fos ahir, que era un galifardeu.
Quin interval més curt! Que curt li sembla, ara!

Comprèn fins a quin punt el Seny l’ha ensarronat,
el mentider, a qui ell es confià -l’orat!-,
que li deia: «Demà. Tens molt de temps, encara».

Rememora els impulsos que reprimí, la por
i el goig sacrificat. I cada ocasió
perduda ara fa escarn de tan folla prudència.

… Però, de tant rumiar, tant recordar,
el vell s’ha marejat. I es deixa adormissar,
recolzat a la taula, fins que perd consciència.