BELLA VELLESA

 

BELLA VELLESA                        RAÜL TORRENT

Pausadament i gairebé d’esma
li agrada rebolcar-se per la neu,
aquella neu caiguda al llarg dels anys,
neu de vivències, records i enyor.
I tanmateix, mira al cel amb arrogància,
amb l’altivesa que atorga la il·lusió.
Sovint recorre encara els límits del blau
en cerca, potser, d’algun nou somni,
però no s’entesta en miratges inútils.

Quan la ment el porta més enllà de l’avui
no tem -per què?- el camí sense retorn.
I si per cas permet que el mirall el vegi,
s’emociona davant tants de records
ara amagats rere els solcs del rostre
i entre la boira dels cabells.
Tot d’una murmura amb deix sorneguer,
‘érem tan joves aleshores’,
mentre dibuixa lleument un somriure
en adonar-se com de bella és sa vellesa.