ENVELLINT

 

ENVELLINT                                             MAYA ANGELOU

 

 

Quan em vegis asseguda en silenci,
com un sac deixat al prestatge,
no creguis que necessito la teva xerrameca.
M’estic escoltant a mi mateixa.
Espera! Atura’t! No t’apiadis de mi!
Espera! Atura la teva simpatia!
Dona’m  si pots la teva comprensió,

si no passaré sense.

Quan els meus ossos estiguin entumits i adolorits,
i els meus peus no pugin l’escala,
només et demanaré un favor:
no em portis un balancí.
Quan em vegis caminant, ensopegant,
no estudiant i equivocant-me.
Perquè cansat no vol dir mandrós
i encara em queden adeus.

Soc la mateixa persona que vaig ser llavors,
una mica menys de cabell, una mica més de sotabarba

molt menys pulmons i molt menys alè.
Però ,no soc afortunada de poder respirar?