EL PRESTIGI DELS ANYS FRANCESC MARCÉ
Fer-se gran és generalment això:
portar més anys damunt l'esquena.
I res més.
La gelosia, els odis i l'enveja,
l'amor,
la por,
són patrimoni de totes les edats.
I el goig de disfressar-se...No cregueu en el seny!
Sempre som uns infants desesperats
_llàgrimes enfora,
llàgrimes endins_
o uns infants cruels
que tallem la cua de les sargantanes
indiferents al dol
dels altres...
Ësser més gran és sempre això
i res més:
portar més anys damunt l'esquena.
BELLA VELLESA RAÜL TORRENT
Pausadament i gairebé d’esma
li agrada rebolcar-se per la neu,
aquella neu caiguda al llarg dels anys,
neu de vivències, records i enyor.
I tanmateix, mira al cel amb arrogància,
amb l’altivesa que atorga la il·lusió.
Sovint recorre encara els límits del blau
en cerca, potser, d’algun nou somni,
però no s’entesta en miratges inútils.
Quan la ment el porta més enllà de l’avui
no tem -per què?- el camí sense retorn.
I si per cas permet que el mirall el vegi,
s’emociona davant tants de records
ara amagats rere els solcs del rostre
i entre la boira dels cabells.
Tot d’una murmura amb deix sorneguer,
‘érem tan joves aleshores’,
mentre dibuixa lleument un somriure
en adonar-se com de bella és sa vellesa.
VIATGE I CONCERT MARIA ANGELS ANGLADA
No sé girar el seient
i de cara al nord miro, mentre el tren
corre cap a migdia.
Molta estona ha durat la neu dels cims,
la nítida blancor de la infantesa
tan tendra i clara com
la veu de l’oboè.
Al cel s’alcen i fugen, violins pressentits,
branques altes i nues
amb nítids brots novells
però amb vells nius on tornen els ocells
la cadència, les ales
del record que va i ve.
No veig punt d’arribada però vaig
cap a una antiga música.
Un viatge més llarg és la nostra tardor
sovint mirant enrere neus i rostres,
mentre avancem potser massa de pressa
cap a una forma estranya de sonata
i a l’últim moviment
--un inaudible adagio.
SONET
LXXIII WILLIAM
SHAKESPEARE
En
mi pots veure aquella estació
en
què les fulles grogues, cap o alguna,
pengen
de branques, joc de la fredor,
adeu
d’ocells, cors desolats en runa.
En
mi veuràs un dia cap al tard
que,
post, el sol cap a l’oest s’apaga;
la
negra Nit l’endú, part rere part:
segona
de la Mort, tot ho apaivaga.
En
mi veuràs el resplendor d’un foc
que
jeu en cendres de la jovenesa:
el
llit de mort l’espera en aquell lloc
i
del seu nodriment serà la presa.
I
això que veus et fa estimar més bé
allò
que hauràs d’abandonar primer.
